Una exposició al Museu del Ter de Manlleu sobre l’aiguat de 1940 posa en valor la memòria oral de testimonis de l’època

‘Memòria de l’aiguat de 1940 al Ter’ és el títol de l’exposició que aquests dies i fins a final d’any es pot veure al Museu del Ter de Manlleu. El comissari , Jordi Grané, ha explicat que la singularitat de la mostra és que dóna valor a la memòria oral que s’ha recuperat a partir d’entrevistes amb una seixantena de testimonis que van viure l’aiguat en primera persona. Les entrevistes s’han editat per fer-ne un documental que el públic pot visionar i que s’acompanya d’una cinquantena de fotografies que mostren les conseqüències d’aquella catàstrofe natural que va sorprendre Manlleu una matinada d’octubre. A l’exposició també destaquen diversos objectes simbòlics que es van poder recuperar de l’aigua i el fang. ‘Memòria de l’aiguat de 1940 al Ter’ és una exposició multi seu realitzada conjuntament pel Museu Etnogràfic de Ripoll, el Museu de la Torneria de Torelló, el Museu Arqueològic de l’Esquerda de Roda de Ter i el Museu del Ter de Manlleu. El fil conductor és l’aiguat que van patir aquestes quatre poblacions que ressegueixen el riu Ter al seu pas pel Ripollès i Osona. Amb tot, cada museu se l’ha fet seva, i n’ha adequat el contingut a l’experiència que va suposar la riuada pel seu municipi.

En el cas de Manlleu, en el marc de la commemoració dels 75 anys de l’aiguat, la catàstrofe natural més important del segle XX a les comarques del nord-est de Catalunya, una crescuda històrica del riu Ter va causar una desena de víctimes mortals, va malmetre les comunicacions i també bona part dels teixit productiu. El comissari de l’exposició, Jordi Grané, ha explicat que a banda de les pèrdues humanes, econòmicament va suposar un cop “molt fort” perquè Manlleu era un nucli industrial “potentíssim”. Moltes fàbriques que estaven situades al costat del riu o del canal van quedar destruïdes o plenes de fang i de brutícia. Segons s’explica, es van necessitar mesos per poder tornar a la normalitat.

En plena fosca del 17 d’octubre, un mes especialment plujós, el riu va anar experimentant petites avingudes d’aigua, que van anar pujant i baixant fins que cada una de les pujades va superava el nivell anterior. Com a conseqüència, el riu i el canal es van desbordar. La crescuda va començar a cobrir els carrers del baix vila i l’aigua va arribar a omplir els primers graons de la plaça major. Dels més de 900 edificis que tenia el Manlleu de llavors, uns 500 van quedar afectats per l’aigua i 130 edificis van resultar totalment destruïts.

L’exposició del museu de Manlleu ha apostat molt a nivell fotogràfic i les instantànies que s’han recollit són un testimoni gràfic del que van viure els habitants del Manlleu de després de la Guerra Civil. A partir d’aportacions de particulars i d’arxiu, s’ha elaborat una selecció d’unes 50 fotografies que mostren les conseqüències de l’aiguat.

La part més important de la mostra, però, és un audiovisual amb testimonis dels octogenaris que van viure de primera mà el desastre. Grané ha explicat que es tracta d’un exercici de memòria oral que permetrà que la història pervisqui en el temps. De la seixantena de persones que es van entrevistar, se n’ha fet una selecció que intenta explicar la part més humana d’aquell aiguat.

Dels testimonis, se’n desprèn “la sensació de fredor, d’un poble ple de fang, brutícia i arbres al mig del carrer”, ha explicat Jordi Grané. El comissari també ha destacat la solidaritat que es va viure entre els veïns durant els dies posteriors al drama, “com es van anar ajudant entre ells, com acollien la gent a casa, i el fet que, davant una desgràcia d’aquestes característiques, no hi ha classes socials, sinó que tothom s’ajuda per fer front al desastre”.