26.11.2015 - 10:15
|
Actualització: 26.11.2015 - 11:15
Aquest dimecres s’ha fet l’acte de presentació d’Episcopus a la Sala de Sínodes del Palau Episcopal de Vic amb la presència del Conseller d’Empresa i Ocupació, Sr. Felip Puig; el subdelegat del govern espanyol a Barcelona, Sr. Emilio Ablanedo; l’alcaldessa de Vic, Sra. Anna Erra; l’alcalde de Ripoll, Sr. Jordi Munell; entre d’altres autoritats representats de les diverses institucions del país.
Poques vegades es concentren en quatre anys la commemoració d’esdeveniments tant significatius per a la història de l’Església i del país. Concretament:
– El 2015, 200 anys de la mort del bisbe il·lustrat Francesc Veyan i Mola;
– L’any 2016, 100 anys de la mort del venerable Josep Torras i Bages;
– L’any 2017, 1.500 anys del primer bisbe conegut de la seu vigatana, Cinidi;
– I finalment el 2018, 1.000 anys de l’inici de l’episcopat d’Oliba.
Mons. Bisbe Romà Casanova: “Episcopus neix com una iniciativa per tornar a l’essència de l’església, a través d’una mirada agraïda al passat, per viure amb passió el present i albirar el futur amb esperança”
Sr. Felip Puig: “Amb aquest acte es referma la voluntat de la Generalitat de donar suport a aquest gran projecte que ha de ser vertebrador de la societat d’avui dia al llarg d’aquests propers 4 anys.”
Sr. Emilio Ablanedo: “Veig la oportunitat d’un gran potencial que avui comença. Hi ha projectes de gran abast que tenen una influència a tot el territori nacional i europeu. Son accions que ens deixen un llegat que avui dibuixem a través d’Episcopus, enhorabona pel projecte, per la valentia i per l’esforç d’encetar avui aquest gran potencial a tots els nivells”.
Sra. Anna Erra: “Orgullosos que Vic pugui formar part d’aquest gran somni ja que enforteix el nostre patrimoni i dóna sentit a un mandat que pretén reforçar figures tan rellevants com Josep Maria Sert o Oliba que son protagonistes tant per la ciutat de Vic com per Episcopus”.
Sr. Jordi Munell: “Oliba va ser un personatge rellevant de la nostra ciutat però ara tenim l’oportunitat de participar en un projecte que va més enllà i que vol ser vertebrador d’un passat que ens apassiona, d’un present que ens mou i d’un futur molt potent i engrescador”.
Mn David Compte: “Episcopus no vol ser un monòleg que fa l’església del segle XXI, sinó un seguit d’activitats que entren en diàleg amb la societat. Destaquem com a projectes principals la digitalització de l’arxiu episcopal o la restauració de les pintures de Josep Maria Sert a la Catedral de Vic”.
Episcopus: un projecte global
En ocasió d’aquestes quatre efemèrides, el bisbat de Vic està portant a terme un ambiciós projecte, anomenat Episcopus. Episcopus ha estat declarat per la Comissió de Commemoracions de la Generalitat de Catalunya, en data 7 de juliol del 2015, quadrienni commemoratiu (2015-2018). El projecte compta amb el suport de diferents organismes, com la Generalitat de Catalunya, les Diputacions de Barcelona i Girona, els Ajuntaments de Vic, Manresa, Igualada i Ripoll i altres empreses o fundacions del territori, a més de contar amb un Comitè d’Honor amb autoritats del sector públic i privat a nivell nacional i internacional. Un projecte que pretén provocar un intens impacte en tots els àmbits de la nostra societat.
Episcopus: Un projecte polièdric
La polifacètica obra dels 4 bisbes permet estendre al llarg d’aquests propers 4 anys una gran quantitat de projectes i accions des de l’Anoia fins al Ripollès, passant pel Moianès, el Bages i Osona. Se’n sumen més de 50 projectes engegats dels quals destaquem:
· Adequació dels principals espais arquitectònics de la diòcesi (Catedral de Vic amb les pintures de Josep Maria Sert, Seu de Manresa, Barroc oblidat del Moianès, Romànic dispers de la Catalunya Vella…), i dinamització de les visites a cada un dels espais per a les escoles i al públic en general
· Organització d’exposicions arreu de la diòcesi i Congrés Internacional d’Episcopus amb la UVIC
· Difusió de la vida i obra dels quatre personatges a través de l’edició de llibres i de l’actualització del seu llegat avui, amb conferències temàtiques als principals teatres i centres d’arts escèniques, elaboració de material pedagògic per a les escoles, vídeos explicatius i difusió a les xarxes socials
· Confecció de rutes temàtiques per a anar a peu o en cotxe, obertura de les esglésies del Ripollès per al culte i la revitalització turística dels municipis, etc
· Oratori musical Episcopus, que serà interpretat per diversos cors i orquestres de la diòcesi, musicat per Valentí Miserachs.
· Dimensió caritativa, amb l’adequació d’un pis d’acolliment per a dones amb risc, la rehabilitació de la Casa Sacerdotal per a ancians, l’obertura d’un centre d’orientació familiar, l’impuls directe de projectes de Càritas, etc.
· Digitalització de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals per tal que siguin presents en el món, donat que avui són un centre que aplega un dels fons documentals i bibliogràfics més amplis i complets del país i d’Europa, abastant més de dotze segles d’història.
Breu referència dels 4 bisbes commemorats
Cinidi (voltants de l’any 516)
La seva importància deriva del fet de ser el primer bisbe de Vic del qual tenim notícies històriques documentades. Cinidi va participar el 6 de novembre de 516 en el Concili Provincial Tarraconense celebrat a Tarragona, i mesos més tard, el 8 de juny del 517, en un altre Concili Provincial de la Tarraconense, celebrat a la catedral de Girona.
Va aplicar les reformes del clergat i de la litúrgia, sorgides del Concili Nacional d’Agde (506), convocat per Cesari d’Arle. En signar les actes, Cinidi ofereix la primera notícia de l’existència del bisbat d’Ausona, que té la seu a la ciutat visigòtica d’aquest nom, la qual en la restauració del segle IX començarà a ser coneguda com a Vicus Ausonae, d’on deriva el nom de Vic.
Per tant, el novembre de 2016, el bisbat de Vic celebrarà els 1.500 anys del qui va ser-ne el primer bisbe conegut.
Oliba (1018-1046)
L’any 1008, Oliba va ser elegit abat del monestir de Ripoll i abat del monestir de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya.
A finals del 1017 fou elegit bisbe de la seu de Vic. A la mort del bisbe Borrell d’Ausona, en el 1018, Oliba és ordenat bisbe i inicia el seu ministeri episcopal com a bisbe de Vic.
Essent bisbe de Vic, en el 1020, va restaurar la ciutat i l’església de Manresa, devastades durant la invasió sarraïna. Va fundar els monestirs de Santa Maria de Montserrat cap al 1024, Sant Miquel de Fluvià (1045), així com el de Sant Martí de Canigó (1009) i el de la Portella (1018). La seva activitat constructora es va plasmar en multitud d’esglésies que ell va impulsar personalment. Va introduir l’estil romànic llombard a l’església monàstica de Santa Maria de Ripoll i a la catedral de Sant Pere de Vic, alhora que va deixar grans campanars com els de Vic, Ripoll, Cuixà, Fluvià, Casseras, i les criptes de Cuixà, Cardona, etc.
La figura d’Oliba té una dimensió religiosa, cultural i política de primera magnitud. Anticipant-se a la reforma gregoriana, va reivindicar els drets de l’Església davant els senyors feudals. En la lluita de nobles i cavallers del país, va procurar la concòrdia entre els bàndols oposats, esdevenint així un home de pau. Aquesta acció pacificadora es va concretar en l’establiment de la institució de la Pau i Treva de Déu.
Va ser també un viatger incansable. Visità Roma, Narbona, Llombardia…, d’on va portar relíquies, alhora que artistes i gramàtics que va posar al servei de les seves construccions i de les seves escoles. D’aquí la seva gran labor cultural en el nostre país.
Oliba va ser també un escriptor ocasional, sempre pulcre i sensible. De la seva ploma van sortir quatre sermons panegírics, nou poemes i epígrafs en vers, dues encícliques mortuòries i vuit cartes, dues d’elles adreçades al rei Sanç de Navarra i altres a l’abat Gauslí de Fleury. La veu d’Oliba va ser sempre conciliadora; de la seva mà coneixem la primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes.
Va morir en el 1046 a Cuixà, a l’edat de setanta-cinc anys, i va ser sepultat en aquest mateix monestir. És així com el març del 2018 es compliran els 1.000 anys de l’episcopat del bisbe Oliba de Cerdanya.
Francesc de Veyan i Mola (1784-1815)
Va néixer a Tamarit de la Llitera en 1734. Va ser catedràtic de dret canònic i rector de la Universitat Sertoriana d’Osca, canonge de la catedral de Tarassona i ardiaca de la catedral de Saragossa. Designat bisbe de Vic en 1783, va prendre possessió de la seu en 1784. Va trobar la catedral en plenes obres de renovació, iniciades pel seu antecessor; les va modificar i les va portar a terme fins que pogué consagrar l’edifici actual, d’estil neoclàssic, el setembre de 1803.
Va traslladar i reconstruir el claustre gòtic, de gran valor arquitectònic, i va ampliar el palau episcopal, en el qual va fer decorar el saló de sínodes, amb els retrats dels bisbes que s’han succeït a la seu vigatana, des de Cinidi fins a ell mateix, pintats per Marià Colomer i Llucià Romeu, seguint l’episcopologi escrit pel pare
Jaime Villanueva.
Acomplí un dels seus ideals d’home il·lustrat instal·lant al segon pis del claustre refet la Biblioteca Pública Episcopal, que ell mateix va fundar en 1806, dotant-la amb els seus propis llibres i amb altres que va demanar al jesuïta Llucià Galissà, el seu primer director.
Gràcies a aquesta magnífica biblioteca va poder sorgir el filòsof i sacerdot vigatà Jaume Balmes, mort a l’edat de trenta-vuit anys. També en van poder gaudir seminaristes i sacerdots tan importants del segle XIX com l’arquebisbe sant Antoni Maria Claret, el poeta Jacint Verdaguer o el canonge Jaume Collell.
Aquesta és una de les grans influències del nostre personatge en la cultura i la literatura catalanes, puix que gràcies a les seves accions han pogut formar-se grans experts en aquestes disciplines, i forjar personatges importants dins la cultura i la història.
Durant les invasions franceses de la ciutat de Vic i de la diòcesi, el bisbe Veyan va defensar els drets de l’Església. Va visitar tres vegades totes les parròquies del bisbat sense excepcions.
Amb una vida austera, sense res més que allò imprescindible per a poder viure, va exigir a la comunitat cristiana el compliment dels seus deures, el manteniment de la doctrina autèntica i la bona convivència.
Va acabar la casa de la convalescència a l’Hospital de la Santa Creu, on va fundar una casa per a nens expòsits alhora que va donar un gran impuls al Seminari.
Va morir el 30 de desembre de 1815; és enterrat a la capella de la Mare de Déu del Pilar de la catedral de Vic, que ell mateix va manar construir i decorar. En aquest cas, el 30 de desembre del 2015 es compliran 200 anys de la seva mort.
Josep Torras i Bages (1899-1916)
Va néixer en 1845 al poble de les Cabanyes, a la comarca de l’Alt Penedès, tocant a Vilafranca, diòcesi de Barcelona. Es va graduar en filosofia i lletres i en dret a la Universitat de Barcelona; després va ingressar al Seminari de Vic, on va seguir els cursos de teologia. Ordenat prevere en 1871, va exercir en diferents institucions de la ciutat de Barcelona i es va donar a conèixer com a escriptor i pensador en el setmanari La Veu de Montserrat, fundat a Vic pel canonge Collell, i en altres diaris catòlics.
Va defensar la presència vivificant de l’Església en la societat catalana amb la seva obra La tradició catalana (1892), donant la visió que tenia sobre la importància de l’Església en la constitució i continuïtat del nostre país. Aquest llibre va tenir un gran ressó. Pels seus escrits va ingressar a les acadèmies de Belles Arts i de Bones Lletres de Barcelona. Així mateix va defensar el bisbe Morgades de Vic, objecte de greus atacs per recolzar l’ús del català en la predicació i en l’ensenyament de la catequesi.
En 1899 va ser nomenat bisbe de Vic i rebé l’ordenació episcopal al santuari de Montserrat. Encarregà al pintor Josep Maria Sert, a qui havia tractat entre els artistes de Barcelona, la decoració dels blancs murs de la catedral; malauradament no va veure els treballs acabats abans de la seva mort.
Com Veyan, va visitar tres vegades totes les parròquies de la diòcesi. Va tutelar l’asil
de les Germanetes dels Pobres de Vic. Va viatjar a Roma i es va entrevistar amb els papes Lleó XIII i Pius X.
La seva carta pastoral Dios y el César, entre moltes altres que va escriure, va tenir gran ressonància. Per la seva aportació a la configuració espiritual de Catalunya, vivificant l’ànima de la societat, cultura i llengua catalanes és conegut com a «Patriarca espiritual de Catalunya».
Va morir el 7 de febrer de 1916. El seu sepulcre, costejat per subscripció popular, es troba a la capella Mare de Déu de Montserrat de la catedral de Vic. En 1931 es va obrir el seu procés de beatificació. En aquest cas, el 7 de febrer del 2016 fa 100 anys de la seva mort. És el més contemporani dels nostres quatre protagonistes.
