Company Josep M Romeu

Company de seminari, company d’activisme subversiu, company de redacció de revistes, company d’adolescència, company de colla, company d’experiències poètiques i teatrals, company de militància, company de feina, company de junta, company d’aventures televisives… Company.

Al seminari vam aprendre junts a estimar el país, a desitjar-lo lliure. Professors com en Maideu, en Serrallonga i en Pladevall -aquest tres especialment- van fer la feina ben feta. Sobretot, ens van empènyer a ser crítics. Tu eres més “polític” que no pas jo, tu eres més d’analitzar i jo d’organitzar. Per això quan vam fer aquella revista que es deia Clan….í, de Clandestí (i no pas Clar nit, com van escriure il·lustres historiadors al llibre L’Assemblea de Catalunya), a tu et va correspondre el paper de redactor de la secció de política i a mi el de coordinador. L’Àngel Colom, despolititzat encara, hi feia articles sobre curiositats del món mundial. Teníem quinze anys.

Fora del seminari, companys de colla, amb en Josep Pons i potser amb el teu germà l’Eduard, i amb el meu, en Miquel, sortíem a esborrar les hacs de Vich amb brotxa i pot de pintura blanca. Des del refugi del seminari, amb en Toni Vila i algun altre company, organitzàvem excursions nocturnes subversives: la més pintoresca, una nit de l’1 de febrer, que vam sortir a plantar cartells del “Dia de l’ocupació”, amb ulleres de sol i bigotis postissos, no fos cas que ens reconeguessin!
I a les enormes golfes de casa teva -on més endavant faríem a mà la revista Clot- expressàvem l’aversió a la dictadura practicant la punteria amb una escopeta de perdigons, d’aquelles de les fires. El blanc era un quadre d’en Franco requisat de la col·lecció del teu pare, franquista militant.

Són simples pinzellades d’una etapa protopolítica i d’una adolescència tardana, rebel i festiva. Rica. D’aquells anys d’aprendre a viure en què ho fèiem córrer una mica tot: els aplecs de sardanes, les discoteques i les sales de ball (on et solies presentar amb aquella camisa blanca guarnida amb uns rivets, que tots coneixíem com la camisa de lligar); les tertúlies al Clam, a l’Esnac o al Cafè Vic; les safranades a les Gorgues, a can Grapes o a la Patum; els cinefòrums i els discfòrums; les passejades a sota les voltes amb les noies de la colla; les reunions, les xerrades, els concerts, el teatre i les exposicions… La vida.

(Quan vas decidir tocar el dos, no feia pas gaire que havíem dinat plegats a Sant Benet de Bages. Aquell dia vas parlar de jubilar-te, però no vaig sospitar que el que volies era abandonar el cos, company).