Exigim que es mantingui la presumpció d’innocència: qualsevol acusació s’hauria de basar en proves clares.]]>

Denunciem aquesta més que evident doble vara de mesurar. Els grups nazis que van atacar la Blanquerna durant la Diada de 2013 són els mateixos que, només un mes més tard, van convocar la manifestació del 12-O a Barcelona. Aquesta manifestació la van encapçalar sense impediments persones que són perfectament identificables en el vídeo de la Blanquerna. En canvi, a les sis persones acusades d’atacar els nazis se’ls ha privat la llibertat per participar en actes públics al carrer durant un any i mig.

En molts casos d’atacs nazis, és difícil aconseguir que es jutgin els responsables, i és encara més difícil fer que es reconegui la motivació feixista de l’agressió. Sovint, aquestes agressions es qualifiquen de simples “baralles de bandes” o de “tribus urbanes”. Hi ha, en poques paraules, un greu problema d’impunitat del feixisme. L’assassí d’en Guillem Agulló només va complir 4 anys de presó, i la resta de les persones implicades en el crim van quedar sense càstig. Per als atacants nazis de la Blanquerna, la fiscalia va demanar penes molt menors: inicialment només de multes. Però en el cas de les sis encausades, se’ls aplica l’agreujant de discriminació ideològica i la fiscalia demana 17 anys de presó.

Existeix una clara contradicció en la denúncia. Segons els informes, els mossos d’esquadra descriuen les presumptes víctimes com “un grup de joves que prenien unes consumicions a una terrassa d’un bar, després d’assistir a un acte a la muntanya de Montjuïc”, sense fer menció de les seves activitats i simpaties feixistes. No obstant, l’agreujant de discriminació ideològica es basa precisament en l’adscripció a l’extrema dreta de les presumptes víctimes.

L’ús del terme “delicte d’odi” per referir-se a l’oposició al feixisme és el món al revés. El feixisme com a tal es basa en l’odi vers les persones diferents, un odi que ha desembocat en genocidi i dècades de dictadura. Intentar evitar el rebrot del feixisme és actuar contra l’odi. Si s’aplica a les persones acusades un agreujant pel seu odi al feixisme, la implicació és que les més de 500 entitats de tota mena, adherides a Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, també són culpables d’odi: un “odi”, és clar, expressat de maneres molt diverses. En realitat, a les persones oposades al feixisme ens motiva la defensa de la democràcia i els drets humans.

Per tot això:

Denunciem les penes tan desmesurades contra les persones acusades, en base a proves que semblen poc consistents.

Denunciem la impunitat del feixisme i de manifestacions com les del 12 d’octubre, que sovint venen acompanyades per agressions al carrer, per autèntics delictes d’odi.

Rebutgem totalment l’intent de definir l’oposició al feixisme com a delicte d’odi.

Proposem que les entitats també facin arribar el seu suport directament a les persones encausades, a encausades.12oct@gmail.com

The post No a la impunitat del feixisme: l’antifeixisme no és cap crim appeared first on VilaWeb.

Al seminari vam aprendre junts a estimar el país, a desitjar-lo lliure.]]>

Fora del seminari, companys de colla, amb en Josep Pons i potser amb el teu germà l’Eduard, i amb el meu, en Miquel, sortíem a esborrar les hacs de Vich amb brotxa i pot de pintura blanca. Des del refugi del seminari, amb en Toni Vila i algun altre company, organitzàvem excursions nocturnes subversives: la més pintoresca, una nit de l’1 de febrer, que vam sortir a plantar cartells del “Dia de l’ocupació”, amb ulleres de sol i bigotis postissos, no fos cas que ens reconeguessin!
I a les enormes golfes de casa teva -on més endavant faríem a mà la revista Clot- expressàvem l’aversió a la dictadura practicant la punteria amb una escopeta de perdigons, d’aquelles de les fires. El blanc era un quadre d’en Franco requisat de la col·lecció del teu pare, franquista militant.

Són simples pinzellades d’una etapa protopolítica i d’una adolescència tardana, rebel i festiva. Rica. D’aquells anys d’aprendre a viure en què ho fèiem córrer una mica tot: els aplecs de sardanes, les discoteques i les sales de ball (on et solies presentar amb aquella camisa blanca guarnida amb uns rivets, que tots coneixíem com la camisa de lligar); les tertúlies al Clam, a l’Esnac o al Cafè Vic; les safranades a les Gorgues, a can Grapes o a la Patum; els cinefòrums i els discfòrums; les passejades a sota les voltes amb les noies de la colla; les reunions, les xerrades, els concerts, el teatre i les exposicions… La vida.

(Quan vas decidir tocar el dos, no feia pas gaire que havíem dinat plegats a Sant Benet de Bages. Aquell dia vas parlar de jubilar-te, però no vaig sospitar que el que volies era abandonar el cos, company).

The post Company Josep M Romeu appeared first on VilaWeb.